Però, això de sortir un dia per anar al camp a dinar a la Muntanya PeladaLa Puntual ”, l’Esteve li digué a la seva dona
-Tomasa que bé que s’està a casa.
Als tres mesos la Tomasa anunciava el seu embaràs
Un raig de sol va entrar a la casa en venir aquell infant al món.
La llevadora, els pares i l’avi varen quedar parats en veure un infant que plorava, cridava, feia anar els braços i les cames amb aquell desfici de voler ser. No hi estaven fets a “La Puntual ”.
I tant que no hi estaven fets! Aquest fill va sortir estudiós, i no tan sols això! Volia ser escultor!
- Ja sé que és ser escultor- digué el senyor Esteve ! Ésser un perdut, és viure entre gent perduda! És deshonrar el nom del teu pare!
El pobre Ramonet, després de veure el disgust que donava a la familia consentí en deixar els estudis i treballar a la “Puntual”.
L’any que va seguir, va ser l’any d’hivern de la Casa.
El senyor Esteve havia tardat a tenir emocions, però la primera que havia tingut, era tant bona que no tenia d’aixecar-se’n.
Això sí, abans de morir tingué un moment de reacció: un d’aquells que té la flama abans d’apagar-se per sempre, i recollint totes les seves forces, va descabdellar la troca que li envoltava el cervell dient al seu hereu
-Tu, Ramonet, seràs escultor. No sé si desitjo que ho siguis, però el que sé és que ho seràs. Perquè surti una planta, fill meu, es té de haver abonat la terra, i jo no he estat més que abono i terra. Sigues tu el què ambiciones, ja que no has nascut per ser terra, i recorda’t d’aquest racó on no hem viscut perquè tu visquessis.
Aquí, Santiago Rusinyol descriu la seva propia vida.
