SOLITUD


Al final de la novel•la la protagonista és conscient de la realitat que l’envolta i decideix abandonar l'ermita.

Entre la Mila del primer capítol que puja a l’ermita i la davallada del últim hi ha un gran canvi. A partir d’aquest moment és ella qui decideix  sobre el seu destí.

Sola amb la seva amargura per única companya comença la davallada.

El preu que paga per aquest gran canvi és la SOLITUD

SOLITUD

SOLITUD,  LA MILA


L’estiu havia passat lànguid o cruel per la Mila, si no l’hagués distreta, una mica, la gent que durant tot ell pujà sovint a l’ermita.
Quan la Mila sentí la solitud, realment va ser en arribar la tardor i minvar les colles que hi pujaven .
La festa de Sant Ponç va ser la bancarrota i la Mila veia venir l’hivern a llargues gambades i amenaçar amb sos rigors la pobra ermita, amb el rebost buit, la post sense pans i el desconhort més negre en la imperfecta convivència dels que l’habitaven.
El pastor i el Baldiret amb el ramat per la muntanya, en Matias a captar amb la capella al coll, ja que els seus deutes deixaren a la Mila  erta d’esglai i en perpetua angoixa i aleshores cedí i passà per la vergonya de veure en Matias captant pels pobles de la plana.
Es desmillorà de pressa; no menjava ni feia res, perdé el gust per tot , fins que un dia el pastor l’atrapà plorant i ella tingué de confessar-li que no sabia de què plorava – “vos heu replegat mal de muntanya, pensi, que és una malaltia que es curi pas més que amb divertiments. Primer de tot cal pas que vos estigueu més soleta com un mussol a dins el cau, la companyia és mitja vida. No fa? “
La Mila, l’endemà  es deixà dur darrera la ramada mansament . Pel camí el pastor anà entretenint-la.
Quan davallaven cap a l’ermita la dona recordà, tota estranyada que de molts dies ençà aquell era el primer que havia passat sense adonar-se'n i  una alenada l’abrigà de dalt a baix reviscolant-li gratament les mortes energies.

                                           
TANKAS

Pobreta Mila,
sens voler, ermitana.
Pobreta Mila !
Sols la muntanya
és la seva companya

Mal de muntanya
tenia l’ermitana,
sempre soleta.
El pastor l’acompanya
i rep fresca alenada

RESUM DE L'AUCA DEL SENYOR ESTEVE

BELLA METÀFORA DE L’OBRA DE CATERINA ALBERT SOLITUD

Finava l’octubre i els crepuscles, fent més i més lloc a la nit, retallaven de cada cap el dia amb estisores d’ombra, empetitint-lo considerablement.

SOLITU

                           

SOLITUD és una obra molt femenina i no tant sols perquè la protagonista sigui la Mila, sinó per el seu llenguatge i  tants detalls descrits  i  sentiments expressats propis d’una d’ona.

Un dels seus grans personatges és la muntanya, paisatge real, que ultrapassa la funció de marc per assolir un sentit simbòlic que amb alguns altres personatges, sobretot l’Ànima, és la base que teixeix l’obra.

També és destacable el personatge de Gaietà, figura forta i dolça, a qui la parla singularitza com a pastor de l’alta muntanya i que domina l’art de la paraula. Ell i el Baldiret, faran sentir a la Mila coses que mai abans  havia experimentat.

Caterina Albert s’escrivia amb Maragall i en el 1905 tot just acabada de llegir SOLITUD, Maragall escriu a Victor Català per felicitar-lo - “ per carta Maragall la tractarà sempre d’ Estimat amic”- i veu, com el seu poema “Les muntanyes”, que la muntanya és un dels grans protagonistes de l’obra. El què Maragall no sabia en aquell moment és que Caterina Albert mai havia estat a la muntanya

SOLITUD

SOLITUD

 L’obra se centra  en el trasbals interior d’una dona , la Mila, provocat per la insatisfacció de la convivència amb el seu marit al descobrir que aquest és un gandul a qui ha de seguir a contracor per tenir cura d’una ermita en una muntanya solitària.

 Ja el nom d’ermitana no li agrada gens a la Mila en considerar que no és una feina per una parella jove i plena de vida.

La pujada a l’ermita és tot un símbol del que serà la seva vida.
"La canal era cada cop més estreta i treballosa, els peus els relliscaven i tenien d’agafar-se als matolls de les vores per no perdre el camí. La pobra ,que era del pla estava exhausta. Tot de cop la Mila va aturar-se. Sota seu no es veien més que onades de muntanyes immenses i silencioses.
Quina solitud! murmurà esfondrada."

Solitud, diu la Mila. aquesta paraula em porta a la memòria un fred dia d'hivern en què vam anar tota la família a esquiar a la Vinyola. No se per quina circumstancia  vaig ser la última  en arribar al cim de la muntanya i em vaig trobar ben sola davant un immens mar blanc. Les  muntanyes com ones gegants blanques i jo formàvem part d'aquest  immens i silenciós paisatge.
    Quina Solitud!

TRES NOVEL·LES MODERNISTES

SOLITUD


Solitud, és una magnífica novel•la simbòlica, més ben dit realista aparentment  que cal interpretar com un gran poema en prosa.
Te tres personatges principals,  Mila l’ermitana, el pastor i l’alta muntanya, sense oblidar-se de l’Ànima que representa les forces tenebroses de la natura.
Tota la novel•la està farcida de metàfores tan boniques com aquesta:

Era una mena d’esgratinyadura fonda i desigual, amb tot el llit ple de còdols  nets i rodoladissos: una de tantes arrugues de la immensa faç de  pedra de la muntanya per on s’escorrien a xòrrecs les llàgrimes del cel, els aiguats de les tempestes hivernenques

TRES NOVEL·LES MODERNISTES

VICTOR CATALÀ

La tercera novel•la modernista que llegim aquest any és  SOLITUD  de Victor Català pseudònim de Caterina Albert, nascuda a L’Escala, Alt Empordà , 11 de setembre de 1869.

Va conrear des de molt jove la poesia i el teatre, però va ser en el camp de la narrativa on més destacà. Els seus relats son intensament originals i s’adscriuen de ple en el modernisme, oferint una visió negativa i profundament tenebrosa de l’ambient rural.
En tota la seva obra sovintegen les referències a la situació de la dona i la seva marginació per raons de sexe.
Joaquim Folch i Torres, gran amic seu, va ser una de les persones que la va promoure , sent també els seus mestres Narcís Oller i Joan Maragall.
SOLITUD, és una de les seves obres literàries cabdals. Es va publicar en fulletons a la revista JOVENTUT entre el març de 1904 i l’abril de 1905. No va aparèixer com a novel•la sencera fins el 1909.

VIDEO

 ELS SOTS FERÉSTECS

Els Sots Feréstecs ,primera novel•la rural modernista, Raimon Caselles fa una caricatura d’una realitat històrica , una veritable obra d’art. La seva lectura es fa palpitant

El  protagonista, mossèn Llatzer, un capellà de ciutat que ha estat exiliat a la parròquia de Montmany, hi arriba carregat de bones intencions per donar vida  espiritual als bosquerols que allí habiten.

Ell, encarna el Bé que s’enfronta a les multituds.

El Mal i la Natura son encarnades per la Roda-soques, l’esca del pecat mortal, la meuca bosquetana que aviat aconsegueix l’èxit que li falta al pobre capellà.

L’Aleix de les Tòfones, el personatge que inicia el llibre, simbolitza la degradació de les qualitats humanes.

Diferents autors de l’època digueren que aquesta obra representa el fracàs de l’artista en el seu intent de transformar la societat.

Raimon Caselles amb Rusinyol defensà el moviment de l’art per l’art i es convertí en un dels iniciadors del modernisme català.

VIDEO

ELS SOTS FERÉSTECS

L’ESGLÉSIA  ADOBADA

En no tenir resposta dels bosquerols quan els demanà ajuda,  mossèn Llatzer no es va pas rendir.

En cinc mesos va tenir l’església i la rectoria reformada. Tot va anar de dalt a baix, tot se va mudar de lloc, tot se va treure de polleguera. Tothom hi va posar el coll. El rector amb els seus fervors d’apòstol, la Mariagna i en Josep  amb l’obediència i resignació de servents humils. Tots anaven en dansa, tots se movien atrafegats per ajudar als dos mestres vinguts de l’Ametlla.

TANKAS I HAIKU

Les obres fetes

el temple resplendia.

Tovalloles blanques

tots els altars cobrien

amb ornats canelobres

Tot relluïa

Els sants i les imatges

apedaçades

les túniques lluïen

I ben sargits els mantos

Sants de muntanya

Pobrets però molt pulcres

Tot relluïa

Pobre mossèn Llatzer! Quan els bosquerols van arribar a la parròquia, de cop van quedar sorpresos i després malhumorats, en contemplar les obres.

Grans i xics arrufaren el nas , com si flairessin l’aire de vida i de frescor que deixaven anar aquells indrets tan jolius, suara abandonats i plens de runa. Pobre mossèn Llatzer!

ELS SOTS FERÉSTECS

Costa de comprendre que tots els habitants dels Sots Fréstecs, siguin tant mesquins i obscurs. L'autor, que fins ara quasi mai anomena les dones, sembla que busqui que el lector se senti deprimit però interessat en la lectura, davant d'una societat tant negativa que no reacciona ni quan mossèn Llàtzer, nou rector de la parròquia, els demana ajuda per reparar l'església. La major part dels feligresos escolten com estaquirots la prèdica del capellà, muts, com si no entenguessin el que els diu.
Quan mossèn Làtzer dona per acabat el sermó, tots els bosquerols van girant cua, cadascú buscant el seu cau per tornar-s'hi enterrar en vida .
 Animalets del camp...del bosc...Si fins en tenen la cara i els tirats!...Déu me perdó-pensa el capellà

SOTS FERÉSTECS

L’ESGLÉSIA TANCADA

Ja feia un grapat de mesos que a Montmany estaven sense rector.

Quan la gent coquina que el servia, un marit i muller d’edat,el varen abandonar per anar a fer d’ermitans a Puiggraciós, al pobre rector va semblar-li que amb aquella trista nova li hagués caigut damunt del cap tot el roquisser del cingle.

Més mort que viu varen portar-lo al Figaró, on tenia uns parents, i des de llavors la rectoria va quedar deserta, abandonada, com un munt de runes voltada de soledat.

                                              

   TANKAS

Feia tristesa

no sentir les campanes

en tot el dia, 

grans i xics enyoraven

la veu que els amidava

Quan senyalava

el nang...nang.. nang ,la missa

de matinada.

Arribat el migdia

dotze tocs de campana

Ja era l’hora.

Les eines aplegaven

per buscar l’ombra

i fer una mossada

o marxar cap a casa

I pel capvespre

quan a oració tocaven

fins bous i ovelles

el senyal coneixien

per tornar cap a casa

Ningú se’n sabia avenir, ningú, que s’hagués mort la veu de les campanes. En dies de pluja, en dies de boira,en dies núvols, per l’hivern sobretot, quan el sol sembla que s’amagui per a no senyalar les hores, quan tota la terra es revesteix de negror...els pastors i llenyataires perdien, dins el bosc, l’esma del temps...i anaven a les palpentes, embolcallats pel misteri de la fosca.

ELS SOTS FERÉSTECS

                                                                PALLASSO BOSQUETÀ

  

En començar a llegir aquest capítol, entre la boira dels records ha eixit el de quan jo era una nena i estava malalta. La ia-ia Coloma venia a fer- me companyia i jo sempre li demanava que em contés anècdotes de quan ella era petita i vivia en una casa de pagès prop de Tona, on anava a costura. Era una manera de viure tant diferent de la meva!

El dia que va fer la primera comunió totes les nenes portaven una faldilla i una caputxeta blanca com la que descriu Raimon Caselles en El Pallasso bosquetà

De bon matí tot eren caputxes blanques que, vingudes d’ací i d’allà s’anaven ficant a l’església, avisades pel so esquerdat de la campana que en mig del silenci de les boscúries semblava que digués : Pugeu, tau, tau ... pugeu si us plau. També donaven unes notes de color al dia de festa els clavells de moro que duien els homes, minyons o bordegassos a l’orella i trencant pinyons torrats, es ficaven a les cambres baixes del rònec hostalet, arrambat a tall de contrafort a les parets de l’esglesieta.

TANKAS

Xamoses planes,

somrient espectacle.

Habitants rústecs

que poc ho apreciaven

tristois anaven sempre

Carbassot era,

porquer de l’Ensulcida,

tenien fama

els acudits i tretes

a totes les clotades

Els pastors rústecs

els llenyaters ferotges

tots dibuixaven

en ses cares com mortes

l’ombra d’una rialla

Carbassot era,

un bosquetà Pallasso

que divertia

la gent de la contrada

la gent dels Sots Feréstecs

ELS SOTS FERÉSTECS

                                  


Així com L’auca del senyor Esteve, és una novel•la totalment urbana que Santiago Rusiñol situa a la ciutat de Barcelona i tracta amb una crítica molt irònica que et fa somriure tot sovint, Els Sots Feréstecs, te unes característiques completament diferents, és pot dir que és l’altra cara de la moneda.
 Aquesta narració es desenvolupa en un ambient rural que Raimon Caselles fa servir com a punt de partida. El tret modernista més clar de l’obra és la forma subjectiva en què l’autor escriu sobre la realitat que l’envolta.
 Als habitants del lloc Caselles els considera apagats, molt condicionats per l’entorn, cadascun buscant el cau, per a tornar-s’hi enterrar en vida. Un d’ells l’Aleix de les tòfones és un personatge misteriós, de llegenda, que s’identifica amb la terra, la quinta essència del lloc.
I, com diu la Francina Gili, com una mena d'animaló solitari, desconfiat i astut que es podria identificar com a símbol del qui es lliure tan sols a sí mateix amb maldat i egoisme.

L 'AUCA VA SEGUINT EL SEU CURS

           

           L’AUCA VA SEGUINT EL SEU CURS      

 L’Esteve i la Tomasa, casats. Sempre tancats a la “Puntual”.

Però,  això de sortir un dia per anar al camp a dinar a la Muntanya Pelada,  com feia tanta gent, també donà bons resultats. No és que els hagués agradat gaire menjar l’arròs asseguts per terra, però al tornar a “ La Puntual”, l’Esteve li digué a la seva dona

-Tomasa que bé que s’està a casa.

Als tres mesos la Tomasa anunciava el seu embaràs

Un raig de sol va entrar a la casa en venir aquell infant al món.

La llevadora, els pares i l’avi varen quedar parats en veure un infant  que plorava, cridava, feia anar els braços i les cames amb aquell desfici  de voler ser. No hi estaven fets a “La Puntual”.

I tant que no hi estaven fets! Aquest fill va sortir estudiós, i no tan sols això! Volia ser escultor!

- Ja sé que és ser escultor- digué el senyor Esteve ! Ésser un perdut, és viure entre gent perduda! És deshonrar el nom del teu pare!

El pobre Ramonet, després de veure el disgust que donava a la familia consentí en deixar els estudis i treballar a la “Puntual”.

L’any que va seguir, va ser l’any d’hivern de la Casa.

El senyor Esteve havia tardat a tenir emocions, però la primera que havia tingut, era tant bona que no tenia d’aixecar-se’n.

 Això sí, abans de morir tingué un moment de reacció: un d’aquells que té la flama abans d’apagar-se per sempre, i recollint totes les seves forces, va descabdellar la troca que li envoltava el cervell dient al seu hereu

-Tu, Ramonet, seràs escultor. No sé si desitjo que ho siguis, però el que sé és que ho seràs. Perquè surti una planta, fill meu, es té de haver abonat la terra, i jo no he estat més que abono i terra. Sigues tu el què ambiciones, ja que no has nascut per ser terra, i recorda’t d’aquest racó on no hem viscut perquè tu visquessis.

Aquí, Santiago Rusinyol descriu la seva propia vida.

                                                               Cau  Ferrat 
                                                                             

                    

L’IDIL·LI DE L’ESTEVET

Passejant pel camí dels til·lers, el fil de la memòria em porta al capítol X en què l’Estevet està preparat per declarar-se a la Tomasseta.

Aquest és el primer capítol en que el Sr. Santiago Russiñol surt de les parets de la Puntual i ens porta a fruir del paisatge que ofereix “ El jardí del general”.

Acompanyats per les tres Maries que han deixat avançar els enamorats, perquè fessin el seu fet, l’Estevet esta disposat a dir a la Tomasseta el què fa el cas.

El jardí sembla exprés per dir-se coses a cau d’orella.

S’hi entra per una porta de ferro, la verdor, la remor de l’aigua, una gran flaira de gessamins conhorta l’esperit i li dona un bany de dolcesa.

TANKAS

Camí amb pedres

clapejat de petxines.

Flors formant toies.

Sobre, penjolls de branques,

verdor misteriosa.

Fulles caigudes,

roges, grogues, morades,

silencioses

que sota els peus cruixien

dels qui les trepitjaven.

Enfiladisses,

obagor, herba humida,

Fins un cupido!

Claror misteriosa

Amor! Oh Tomasseta!