Solitud, és una magnífica novel•la simbòlica, més ben dit realista aparentment que cal interpretar com un gran poema en prosa.
Te tres personatges principals, Mila l’ermitana, el pastor i l’alta muntanya, sense oblidar-se de l’Ànima que representa les forces tenebroses de la natura.
Tota la novel•la està farcida de metàfores tan boniques com aquesta:
Era una mena d’esgratinyadura fonda i desigual, amb tot el llit ple de còdols nets i rodoladissos: una de tantes arrugues de la immensa faç de pedra de la muntanya per on s’escorrien a xòrrecs les llàgrimes del cel, els aiguats de les tempestes hivernenques