L’ESGLÉSIA TANCADA
Ja feia un grapat de mesos que a Montmany estaven sense rector.
Quan la gent coquina que el servia, un marit i muller d’edat,el varen abandonar per anar a fer d’ermitans a Puiggraciós, al pobre rector va semblar-li que amb aquella trista nova li hagués caigut damunt del cap tot el roquisser del cingle.
Més mort que viu varen portar-lo al Figaró, on tenia uns parents, i des de llavors la rectoria va quedar deserta, abandonada, com un munt de runes voltada de soledat.
TANKAS
Feia tristesa
no sentir les campanes
en tot el dia,
grans i xics enyoraven
la veu que els amidava
Quan senyalava
el nang...nang.. nang ,la missa
de matinada.
Arribat el migdia
dotze tocs de campana
Ja era l’hora.
Les eines aplegaven
per buscar l’ombra
i fer una mossada
o marxar cap a casa
I pel capvespre
quan a oració tocaven
fins bous i ovelles
el senyal coneixien
per tornar cap a casa
Ningú se’n sabia avenir, ningú, que s’hagués mort la veu de les campanes. En dies de pluja, en dies de boira,en dies núvols, per l’hivern sobretot, quan el sol sembla que s’amagui per a no senyalar les hores, quan tota la terra es revesteix de negror...els pastors i llenyataires perdien, dins el bosc, l’esma del temps...i anaven a les palpentes, embolcallats pel misteri de la fosca.
