diumenge, 26 de febrer del 2012

SOTS FERÉSTECS




L’ESGLÉSIA TANCADA

Ja feia un grapat de mesos que a Montmany estaven sense rector.

Quan la gent coquina que el servia, un marit i muller d’edat,el varen abandonar per anar a fer d’ermitans a Puiggraciós, al pobre rector va semblar-li que amb aquella trista nova li hagués caigut damunt del cap tot el roquisser del cingle.
Més mort que viu varen portar-lo al Figaró, on tenia uns parents, i des de llavors la rectoria va quedar deserta, abandonada, com un munt de runes voltada de soledat.

                                              
   TANKAS

Feia tristesa
no sentir les campanes
en tot el dia, 
grans i xics enyoraven
la veu que els amidava

Quan senyalava
el nang...nang.. nang ,la missa
de matinada.
Arribat el migdia
dotze tocs de campana

Ja era l’hora.
Les eines aplegaven
per buscar l’ombra
i fer una mossada
o marxar cap a casa

I pel capvespre
quan a oració tocaven
fins bous i ovelles
el senyal coneixien
per tornar cap a casa



Ningú se’n sabia avenir, ningú, que s’hagués mort la veu de les campanes. En dies de pluja, en dies de boira,en dies núvols, per l’hivern sobretot, quan el sol sembla que s’amagui per a no senyalar les hores, quan tota la terra es revesteix de negror...els pastors i llenyataires perdien, dins el bosc, l’esma del temps...i anaven a les palpentes, embolcallats pel misteri de la fosca.

diumenge, 19 de febrer del 2012

ELS SOTS FERÉSTECS



                                                                PALLASSO BOSQUETÀ
  
En començar a llegir aquest capítol, entre la boira dels records ha eixit el de quan jo era una nena i estava malalta. La ia-ia Coloma venia a fer- me companyia i jo sempre li demanava que em contés anècdotes de quan ella era petita i vivia en una casa de pagès prop de Tona, on anava a costura. Era una manera de viure tant diferent de la meva!
El dia que va fer la primera comunió totes les nenes portaven una faldilla i una caputxeta blanca com la que descriu Raimon Caselles en El Pallasso bosquetà

De bon matí tot eren caputxes blanques que, vingudes d’ací i d’allà s’anaven ficant a l’església, avisades pel so esquerdat de la campana que en mig del silenci de les boscúries semblava que digués : Pugeu, tau, tau ... pugeu si us plau. També donaven unes notes de color al dia de festa els clavells de moro que duien els homes, minyons o bordegassos a l’orella i trencant pinyons torrats, es ficaven a les cambres baixes del rònec hostalet, arrambat a tall de contrafort a les parets de l’esglesieta.


TANKAS

Xamoses planes,
somrient espectacle.
Habitants rústecs
que poc ho apreciaven
tristois anaven sempre

Carbassot era,
porquer de l’Ensulcida,
tenien fama
els acudits i tretes
a totes les clotades

Els pastors rústecs
els llenyaters ferotges
tots dibuixaven
en ses cares com mortes
l’ombra d’una rialla

Carbassot era,
un bosquetà Pallasso
que divertia
la gent de la contrada
la gent dels Sots Feréstecs











dissabte, 11 de febrer del 2012

ELS SOTS FERÉSTECS

                                  


Així com L’auca del senyor Esteve, és una novel•la totalment urbana que Santiago Rusiñol situa a la ciutat de Barcelona i tracta amb una crítica molt irònica que et fa somriure tot sovint, Els Sots Feréstecs, te unes característiques completament diferents, és pot dir que és l’altra cara de la moneda.
 Aquesta narració es desenvolupa en un ambient rural que Raimon Caselles fa servir com a punt de partida. El tret modernista més clar de l’obra és la forma subjectiva en què l’autor escriu sobre la realitat que l’envolta.
 Als habitants del lloc Caselles els considera apagats, molt condicionats per l’entorn, cadascun buscant el cau, per a tornar-s’hi enterrar en vida. Un d’ells l’Aleix de les tòfones és un personatge misteriós, de llegenda, que s’identifica amb la terra, la quinta essència del lloc.
I, com diu la Francina Gili, com una mena d'animaló solitari, desconfiat i astut que es podria identificar com a símbol del qui es lliure tan sols a sí mateix amb maldat i egoisme.