SOLITUD


Al final de la novel•la la protagonista és conscient de la realitat que l’envolta i decideix abandonar l'ermita.

Entre la Mila del primer capítol que puja a l’ermita i la davallada del últim hi ha un gran canvi. A partir d’aquest moment és ella qui decideix  sobre el seu destí.

Sola amb la seva amargura per única companya comença la davallada.

El preu que paga per aquest gran canvi és la SOLITUD

SOLITUD

SOLITUD,  LA MILA


L’estiu havia passat lànguid o cruel per la Mila, si no l’hagués distreta, una mica, la gent que durant tot ell pujà sovint a l’ermita.
Quan la Mila sentí la solitud, realment va ser en arribar la tardor i minvar les colles que hi pujaven .
La festa de Sant Ponç va ser la bancarrota i la Mila veia venir l’hivern a llargues gambades i amenaçar amb sos rigors la pobra ermita, amb el rebost buit, la post sense pans i el desconhort més negre en la imperfecta convivència dels que l’habitaven.
El pastor i el Baldiret amb el ramat per la muntanya, en Matias a captar amb la capella al coll, ja que els seus deutes deixaren a la Mila  erta d’esglai i en perpetua angoixa i aleshores cedí i passà per la vergonya de veure en Matias captant pels pobles de la plana.
Es desmillorà de pressa; no menjava ni feia res, perdé el gust per tot , fins que un dia el pastor l’atrapà plorant i ella tingué de confessar-li que no sabia de què plorava – “vos heu replegat mal de muntanya, pensi, que és una malaltia que es curi pas més que amb divertiments. Primer de tot cal pas que vos estigueu més soleta com un mussol a dins el cau, la companyia és mitja vida. No fa? “
La Mila, l’endemà  es deixà dur darrera la ramada mansament . Pel camí el pastor anà entretenint-la.
Quan davallaven cap a l’ermita la dona recordà, tota estranyada que de molts dies ençà aquell era el primer que havia passat sense adonar-se'n i  una alenada l’abrigà de dalt a baix reviscolant-li gratament les mortes energies.

                                           
TANKAS

Pobreta Mila,
sens voler, ermitana.
Pobreta Mila !
Sols la muntanya
és la seva companya

Mal de muntanya
tenia l’ermitana,
sempre soleta.
El pastor l’acompanya
i rep fresca alenada

RESUM DE L'AUCA DEL SENYOR ESTEVE

BELLA METÀFORA DE L’OBRA DE CATERINA ALBERT SOLITUD

Finava l’octubre i els crepuscles, fent més i més lloc a la nit, retallaven de cada cap el dia amb estisores d’ombra, empetitint-lo considerablement.

SOLITU

                           

SOLITUD és una obra molt femenina i no tant sols perquè la protagonista sigui la Mila, sinó per el seu llenguatge i  tants detalls descrits  i  sentiments expressats propis d’una d’ona.

Un dels seus grans personatges és la muntanya, paisatge real, que ultrapassa la funció de marc per assolir un sentit simbòlic que amb alguns altres personatges, sobretot l’Ànima, és la base que teixeix l’obra.

També és destacable el personatge de Gaietà, figura forta i dolça, a qui la parla singularitza com a pastor de l’alta muntanya i que domina l’art de la paraula. Ell i el Baldiret, faran sentir a la Mila coses que mai abans  havia experimentat.

Caterina Albert s’escrivia amb Maragall i en el 1905 tot just acabada de llegir SOLITUD, Maragall escriu a Victor Català per felicitar-lo - “ per carta Maragall la tractarà sempre d’ Estimat amic”- i veu, com el seu poema “Les muntanyes”, que la muntanya és un dels grans protagonistes de l’obra. El què Maragall no sabia en aquell moment és que Caterina Albert mai havia estat a la muntanya

SOLITUD

SOLITUD

 L’obra se centra  en el trasbals interior d’una dona , la Mila, provocat per la insatisfacció de la convivència amb el seu marit al descobrir que aquest és un gandul a qui ha de seguir a contracor per tenir cura d’una ermita en una muntanya solitària.

 Ja el nom d’ermitana no li agrada gens a la Mila en considerar que no és una feina per una parella jove i plena de vida.

La pujada a l’ermita és tot un símbol del que serà la seva vida.
"La canal era cada cop més estreta i treballosa, els peus els relliscaven i tenien d’agafar-se als matolls de les vores per no perdre el camí. La pobra ,que era del pla estava exhausta. Tot de cop la Mila va aturar-se. Sota seu no es veien més que onades de muntanyes immenses i silencioses.
Quina solitud! murmurà esfondrada."

Solitud, diu la Mila. aquesta paraula em porta a la memòria un fred dia d'hivern en què vam anar tota la família a esquiar a la Vinyola. No se per quina circumstancia  vaig ser la última  en arribar al cim de la muntanya i em vaig trobar ben sola davant un immens mar blanc. Les  muntanyes com ones gegants blanques i jo formàvem part d'aquest  immens i silenciós paisatge.
    Quina Solitud!