Però, això de sortir un dia per anar al camp a dinar a la Muntanya PeladaLa Puntual ”, l’Esteve li digué a la seva dona
-Tomasa que bé que s’està a casa.
Als tres mesos la Tomasa anunciava el seu embaràs
Un raig de sol va entrar a la casa en venir aquell infant al món.
La llevadora, els pares i l’avi varen quedar parats en veure un infant que plorava, cridava, feia anar els braços i les cames amb aquell desfici de voler ser. No hi estaven fets a “La Puntual ”.
I tant que no hi estaven fets! Aquest fill va sortir estudiós, i no tan sols això! Volia ser escultor!
- Ja sé que és ser escultor- digué el senyor Esteve ! Ésser un perdut, és viure entre gent perduda! És deshonrar el nom del teu pare!
El pobre Ramonet, després de veure el disgust que donava a la familia consentí en deixar els estudis i treballar a la “Puntual”.
L’any que va seguir, va ser l’any d’hivern de la Casa.
El senyor Esteve havia tardat a tenir emocions, però la primera que havia tingut, era tant bona que no tenia d’aixecar-se’n.
Això sí, abans de morir tingué un moment de reacció: un d’aquells que té la flama abans d’apagar-se per sempre, i recollint totes les seves forces, va descabdellar la troca que li envoltava el cervell dient al seu hereu
-Tu, Ramonet, seràs escultor. No sé si desitjo que ho siguis, però el que sé és que ho seràs. Perquè surti una planta, fill meu, es té de haver abonat la terra, i jo no he estat més que abono i terra. Sigues tu el què ambiciones, ja que no has nascut per ser terra, i recorda’t d’aquest racó on no hem viscut perquè tu visquessis.
Aquí, Santiago Rusinyol descriu la seva propia vida.
Carme amb els teus escrits segueixo l'obra.
ResponEliminaEl cas més divertit és que quan jo vivia al barri Sant Andreu, parlo dels anys 1945-1970, hi havia una tenda de roba que es deia La Puntual, celebre per la benevolència de l'amo en fiar als que no podien pagar al comptat.