L’obra se centra en el trasbals interior d’una dona , la Mila, provocat per la insatisfacció de la convivència amb el seu marit al descobrir que aquest és un gandul a qui ha de seguir a contracor per tenir cura d’una ermita en una muntanya solitària.
Ja el nom d’ermitana no li agrada gens a la Mila en considerar que no és una feina per una parella jove i plena de vida.
La pujada a l’ermita és tot un símbol del que serà la seva vida.
"La canal era cada cop més estreta i treballosa, els peus els relliscaven i tenien d’agafar-se als matolls de les vores per no perdre el camí. La pobra ,que era del pla estava exhausta. Tot de cop la Mila va aturar-se. Sota seu no es veien més que onades de muntanyes immenses i silencioses.
Quina solitud! murmurà esfondrada."
Solitud, diu la Mila. aquesta paraula em porta a la memòria un fred dia d'hivern en què vam anar tota la família a esquiar a la Vinyola. No se per quina circumstancia vaig ser la última en arribar al cim de la muntanya i em vaig trobar ben sola davant un immens mar blanc. Les muntanyes com ones gegants blanques i jo formàvem part d'aquest immens i silenciós paisatge.
Quina Solitud!
Carme, aquesta novel•la la vaig llegir fa molts anys, avui gràcies al teu relat he tornat a reviure el moments feliços d’aquella època. Una abraçada
ResponEliminaRaimunda
La muntanya ens col·loca en la dimensió que ens pertoca demostrant la nostra petitesa. Des del cim els homes (i les dones) som com formiguetes. Molt bonic l'escrit.
ResponElimina